Archive for the ‘Sebastià Bennasar’ Category

On mai no creix l´herba, de Sebastià Bennasar

17/03/2015

hr

La venjança i la supervivència son dos dels grans temes de la humanitat. Com l´amor, l´odi, els diners. El gènere negre es caracteritza per exprimir les desgracies humanes, per mostrar les baixeses dels individus, la seva cara fosca, la necessitat, la gratuïtat moltes vegades dels seus actes. L´oportunitat, la lluita per sortir del fang, la violència com a forma de vida.

En Bennasar, com qualsevol altre autor de gènere negre, abraça i utilitza dues grans icones del gènere humà: la venjança i la supervivència.

On mai no creix l´herba és moltes coses; és amor per un país que no vols que es trenqui, que no vols que deixi de ser el que sempre has admirat i reverenciat, una unitat que mames des de els avis, una il·lusió de país que es remunta a temps en que aixafar cultures era el dogma. És cuitat, és barri, és un mosaic de la nova societat que tira endavant, de la nova creença del al menys tinc una feina, de les compres mínimes, del silenci i el cap avall. És un reguer de sang que has de seguir, una mostra de la ment malaltissa d´algú que ha decidit emprendre justícia, la seva justícia, ves a saber perquè, a cops d´escopeta retallada. És assaltar una vegada més una casa, un xalet, un magatzem, una fabrica. És amagar un mort. És un client més que esperes que no et rebenti el sexe a embranzides descontrolades i amb el cap lluny de l´habitació fosca i pudenta on estàs feta un nyap.

¨El país és una merda si els atracadors canvien bancs amb caixes rònegues per supermercats…¨

És venjança i supervivència.

Lluny de la neu, del romanticisme del pobles petits, les ermites, els paisatges que et deixen embadalit i l´hermetisme del coneguts que fan pinya en front d´un foraster que en Bennasar ens oferia a El país dels crepuscles, aquesta vegada el mallorquí ens situa a ciutat. A Barcelona. Al barri de la Verneda.

Es un canvi notable, del petit mon de la Vall de Boí a la cosmopolita Barcelona, a la colossal ciutat. S´endinsa en una gola de llop on tot té un altre ritme, un altre manera de funcionar, un caire més trist, més gris. Un altre realitat.

Aquesta vegada en Sebastià no utilitza el model més canònic de la novel.la criminal o policíaca, que sí va fer servir a El país dels crepuscles, en aquesta ocasió, en Bennasar a optat per una novel.la filada amb quatre histories diferents, quatre visions de la nova societat que aflora en quests temps de crisis monetàries, crisis de creences, d’ètica i de valors. Quatre vides, i alguna més, que viuen entre la desesperació, la venjança, la supervivència, les creences obsessives i l´anodina feina.

Una novel.la on el nostre estimat Jaume Fuster no acaba de ser el protagonista, l´eix de la trama, sinó que més aviat es part de la maquinaria que fa funcionar els esdeveniments, com a vàlua d´un sistema que es podreix i s´enfonsa. Un Jaume Fuster de tornada de tot, irònic, tranquil, que veu com el seu voltant canvia de pressa i aixafant els vells temps sense immutar-se.

Però el que fa més sorprenen a On mai no creix l´herba, diferent, amb un punt quelcom incòmode pel lector, en el bon sentit d´una visió interna i directe, es la utilització de la segona persona per part d´en Bennasar, una segona persona que involucra al lector en els esdeveniments, que els en fa part. Per mi, que no m´he l´havia trobat mai, ha estat una experiència torbadora i estranya a parts igual. Nova.

En Bennasar aprofita aquesta historia de múltiples vides, no només per contar les desesperances d´uns quants pobres d’ànima. Com ja va sent marca del mallorquí, la denuncia social hi es molt present, així com la reivindicació d´una cultura, d´una llengua, d´un país. El nostre. Amb petites pinzellades, dient les coses sense dir-les.

¨Es molt curiós això que passa als centres comercials: pots viure en un món hiperglobalitzat on sempre hi ha una cultura que sobra, la pròpia.¨

On mai no creix l´herba
Sebastià Bennasar
Alreves/Crims.cat 2015
177 pagines.

Anuncios

El país del crepuscles, de Sebastià Bennasar

31/03/2013

15657pg

OstresOstresOstres.

Culló de novel.la.

En Sebastià, amb aquesta cara de bona persona, que donen ganes d’abraçar-lo tot ell. La mare que el va parir. Quina novel.la negra, negra, que ha escrit. Com he gaudit llegint-la. COM.

No es el primer títol que llegeixo de l´editorial Alreves, però si de la col·lecció que tenen per les novel·les en català, Crims.cat. I ja ho vull llegir tot. Feia anys que no llegia en català, la EGB va fer molt de mal, i sempre he tingut una certa mandra ha llegir en l´idioma que mes m´estimo, una certa por. Amb aquesta novel·la he tornat a tenir ganes de llegir en català, ha desaparegut la por, la mandra. Gràcies Sebastià.

A la Vall de Boí ja hi arriba el fred, la neu comença a caure i les temperatures cauen en picat. El poètic i preciós paisatge de la vall però, es tenyeix de sang quan un assassí comença a deixar cadàvers a les esglésies que són Patrimoni de la Humanitat. I no cadàvers sense mes, si no cossos mutilats, torturats fins a la mort i, sembla ser, representant escenes del passat històric.

Casualment, el comissari Jaume Fuster dels mossos d´esquadra, està a la vall per impartir un curs, i es trobarà amb un dels casos mes sanguinaris i supersticiosos que ha vist mai.

Com dic, he gaudit moltíssim amb la novel·la, la trama es potent, te molta força i a l´hora es creïble i propera, en Sebastià escriu amb un català preciós, amb un accent que el fa molt poètic i al mateix temps amb un llenguatge de carrer, proper sense ser barruer.

Els paisatges de la vall de Boí juguen un paper important a la novel·la, en Sebastià ens els descriu amb passió, però sense embafar, son un personatge mes; la neu tan present, les dificultats que representa, l´amor d´alguns i l´odi d´altres, el silenci, l´alçada, les muntanyes, el fred, els refugis, el Romànic, els Maquis, tot el que representa un paratge com aquell queda esbossat a la novel·la, representat amb mestria.

La trama no nomes parla dels assassinats perpetrats per un boig, tant mateix ens parla de la llengua, de les arrels, d´ecologia, de la nostra historia i per suposat de l´anima humana, de la desesperació.  Ha estat una sorpresa i una gran satisfacció veure (i aprendre)  com en Sebastià introdueix en la trama la defensa de la nostra llengua, del nostre país, veure com explica una part de la historia de Catalunya que succeí a la Vall de Boí; la de fa segles i la que va succeí encara no fa cinquanta anys, com ens conta la vida de pastors a muntanya, com defensa especies autòctones com el llop, tant denostat, i com ens fa reflexionar sobre el ser humà i el seu poder de destrucció.

Tot plegat es una gran historia de desesperació, una gran i negríssima historia de desesperació, superstició i amor. L´amor mes pur que hi pugui haver.

Tot d´una, una excel·lent descoberta en Sebastià, un bon cop de puny aquesta novel.la, una d´aquelles que no podreu deixar de llegir, os ho garanteixo, una d´aquelles que os farà fugir de ciutat i refugiar-vos en la Vall de Boí. Qui sap si per una bona temporada.

El país dels crepuscles

Sebastià Bennasar

Alreves Ed. col·lecció Crims.cat 2013

203 pagines.