Hèrencies col.laterals, Lluís Llort

 Em costa trobar el moment de llegir en català, em fa una ràbia infinita. I em juro una i mil vegades que això no pot ser, que m´hi haig d´esforçar més cony, que si els de casa no ens hi posem no ho faran els altres. Així que aquest any 2015 m´he proposat llegir molt en català.

En fi. Tenia moltíssimes ganes de llegir el nou llibre d´en Llort, m´ho vaig passar molt bé amb Si quan et donen per mort un dia tornes, molt, em va semblar una historia angoixant, molt negre i molt ben escrita. Llort es un escriptor, com es veu al llegir les seves dues ultimes novel•les, que te molta capacitat d´adaptació, que es mou perfectament allà on a decidit internar-se. O dic per que he trobat diferencies estre Herències col•laterals i Si quan et donen per mort un dia tornes. No nomes en el format de la trama, totalment diferents, també en l´ambientació, l´estil i la premissa de la novel.la.

Aquestes Herències col•laterals han perdut negror en vers a Si quan et donen… però han guanyat en denuncia social, en maduresa, en profunditat de personatges i de trama, en sorpresa. I no es que l´anterior no tingues res d´això que he dit, no, però era diferent, més visceral, amb un altre ritme, amb un enfocament diferent. Però deixem-nos de comparatives i parlem d’Herències col•laterals.

Si d´una vegada per totes ens deixem d´etiquetes, jo el primer que soc un catalogador insaciable i una mica torracollons, i ens centrem en les novel•les per elles mateixes, estic segur que en gaudirem més. O dic per que la novel.la d´en Llort es bastant inclassificable, ja ho deia la grandíssima Anna Villalonga al seu blog parlant d´aquesta mateixa novel.la, i es un tema del que n´hem parlat durant hores i hores. El terme novel.la negre ha quedat pràcticament obsolet en els temps actuals, on la maldat te infinites cares i encara més maneres d´actuar. S´imposa un canvi de cànon, una obertura de portes i de mires per encabir totes les novel•les que estan sorgint en aquests temps difícils i globals. L´Anna va fer servir el terme novel.la criminal per englobar totes les novel•les purament de gènere i totes aquelles de nova factura que limiten o transgredeixen els límits del que fins ara han estat els dogmes de la novel.la negre. I a mi em sembla collonut.

I tot aquest rotllo es per que en Llort a escrit una historia fosca, que no negre, trista, d’ànimes buides, de soledat, que entra i surt del gènere, que el limita. Però que de criminal en te un bon pedaç. Amb el seu estil sempre clar i contundent, amb un vocabulari ric i intel•ligent sense ser pretensiós, amb uns personatges profunds i vius, amb una trama rodona i sense arestes, Llort construeix una novel.la magnífica, amb un punt torbador i greixos que ens impregna d´una capa de culpa, d´una capa de responsabilitat social, d´una realitat que, en moltes ocasions, no volem veure.

A poc a poc, Llort va desgranant una historia on res es el que sembla, una historia on les capes es superposen i les vides viscudes imposen les regles de joc, una historia on hi ha dolents implacables que amaguen dolor i tristesa, perdedors que viuen l’existència com un cúmul de d’entrebancs i de pèrdues, vides que van passant a cop de violacions i silencis, vides malogrades a la infantesa que es torcen per sempre i acaben per explotar amb una violència brutal i venjativa. Llort compila una sèrie d´essers desmanegats, trencats, ultratjats, oblidats i malviscuts i els enfronta al temps i a la vida, els passa pel sedàs d´una societat normal i ens en mostra les conseqüències, els efectes. Esperances trencades, esforços arruïnats, futur incert.

Herències col•laterals no colpeja amb un cop dur i sec, no es dura ni traumàtica, s´escola poc a poc al teu subconscient i et va omplint d’inquietud i malestar, d´una sensació d’estranyesa incòmode. Llegir-la atordeix com una picada d´aranya, però es quan el verí s´escampa que fa mal de veritat.

Herències col.laterals
RBA- La Magrana 2014
208 págines.

Si quan et donen per mort un dia tornes, de Lluís Llort

Torno a una novel.la de factura i llengua catalana, hi torno amb moltes ganes i ja alliberat d´excuses i de pors, convençut del grandíssim talent que hi ha a casa i de les excel·lents novel·les que s´hi fan.

I ja a casa hi ha un bon numero d´autors catalans que esperen, ho veureu en pròximes entrades.

Si quan et donen per mort un dia tornes me la van recomanar persones a les que els hi crec un criteri literari molt bo, tirant a impecable; era qüestió de poc temps que em decidís a llegir la novel.la de Llort. I he de dir, una vegada mes, que tenien tota la raó del mon i mes, la novel.la d´en Lluís Llort es molt bona, molt dura i molt negre.

L´Agustí Garcia te nomes 17 anys quan, un dia qualsevol i per un motiu absolutament trivial, discuteix amb el seu germà i en conseqüència amb el seu pare. El pare, enfurismat i una mica fora de control pels insults de l´Agustí el farà fora de casa en un moment d´aquells de calentor, ràbia i frustració acumulada; el que cap d´ells arriba a imaginar, es que l´Agustí tardarà catorze anys en tornar a casa…

Amb aquest plantejament tan obert, en Llort construeix una novel·la tan quotidiana com dura, tan propera com apassionant, adictiva i punyent. Qui no ha pensat mai en marxar de casa dels pares després d´un càstig o d´una forta esbroncada? Es mes, qui no ha fet fins hi tot l´intent, el gest de marxar? Jo he de confessar que si, vaig marxar de casa amb catorze anys i vaig estar voltant un dia sencer sense rumb, sense diners, i vaig tornar a casa al vespre quan el pare ni tan sols havia tornat de la feina, un gest inútil. Però segur que com jo hi ha milions de nens i d´adults avergonyits per un gest com aquest, o potser pitjor, potser algun d´aquests escapats va seguir l´estel.la de l´Agustí i va esguerrar la seva vida per sempre.

Així doncs, quasi tothom que llegeixi aquest llibre podrà reconèixer la ràbia i la frustració de l´Agustí en el moment del maleit gest, de la bronca fora de control i de la fugida; però de la mateixa manera, molts (que som pares) podrem reconèixer també la fúria i la frustració del pare de l´Agustí en aquell moment, sentirem com sens escapa entre els dits una situació estupida com si fos aigua, veurem com tot se’n va a norris per la falta d’autocontrol d´un pare amb sentiment d´inferioritat, de falta d´autoestima i superat per la situació.

Doble ració d´empatia i nomes a les primeres pagines. Prepareu-vos.

Sembla increïble com una persona es pot arribar a complicar la vida, un fet accidental, extraordinari, et pot canviar el rumb per sempre, un consell de la persona equivocada, una mala decisió, o una cadena de males decisions, la por, la supervivència, la ingenuïtat, tots aquests factors agafen un valor singular quan l´escenari es desconegut, hostil, perillós o bàsicament l´infern. L´Agustí encadenarà una sèrie de males decisions, de consells equivocats i de jove impulsivitat que mes que viure, el faran sobreviure, saltar per no cremar-se; intentar no ser ningú en un mon violent, descarnat, fosc, dur i molt solitari.

Lluís Llort ha escrit una novel.la negre que, lluny del arquetips i criteris, dels models que tots tenim al cap i de les pautes que segueixen totes les novel·les del gènere, es una novel.la molt negre. Perquè la vessant negre d´aquesta novel.la no son els detectius, ni els policies, ni tan sols els assassinats, la força de la trama, la veritable raó de la novel.la es la naturalesa humana, tot allò que guia la nostra vida; les decisions, les accions, les reflexions, la condició de l´home, del ser. I poques coses hi ha tan negres, tan (auto)destructives, tan efímeres, tan contradictòries i tan perilloses, com un home i les seves decisions.

La novel.la esta escrita en salts temporals, entre el present i el passat, que es van combinant en petits capítols encapçalats per la data en que succeeix l´acció. Els capítols no segueixen una línia de salt temporal concret ni un guió massa lineal, en Llort els va col·locant segons li convé a la trama, fet que, lluny de provocar confusió, dona a la novel.la un ritme i una addicció espectacular, que va creixent fins les ultimes pagines, on la novel.la agafa unes dimensions i un ritme vertiginós que desemboquen en un final autènticament bestial i que et deixa bocabadat,  garratibat i amb ganes de cridar ben fort uns quants fillsdeputa, cagumtot, i  lamarequeetvapair.

Si quan et donen per mort un dia tornes es una novel.la dura i obscura, fosca, una novel.la amb la que os sentireu tan propers que se os farà dur llegir alguns paratges, i em mossego la llengua per no dir res, una novel.la on els personatges son tan com nosaltres que os farà mal la panxa quan sentiu la ràbia i el dolor del pare, de la mare o dels germans de l’Agustí, quan els sentiu parlar, quan els sentiu confessar, os ho asseguro.  En Llort ha escrit una novel.la que es llegeix amb delit, amb satisfacció, que te una qualitat inqüestionable i una força aclaparadora, es una novel·la potent i propera, massa propera.

Si quan et donen per mort un dia tornes

Lluis Llort

La Magrana, col·lecció La Negra 2012

224 pàgines.