L´Olor de la pluja, de Jordi de Manuel

Jo em pensava que les novel•les distòpiques no eren per mi, os ho prometo, les ultimes experiències han estat un desastre. Havia assumit que es un gènere amb tants clarobscurs que encertar-la era una feina difícil -de fet encara ho penso- i que era millor deixar descansar el gènere un temps. I com ja sabeu que sempre faig el contrari del que em proposo, vaig decidir tornar a llegir una distòpia, per suposat.

Al menys tinc l´excusa que no sabia ven bé on em ficava.

La culpa de tot la te l´Anna Maria Villalonga, bona amiga i consellera literària que, en alguna xerrada, en algun moment, em va parlar del Marc Sergiot. A mi no em fa falta gaire per convencem de llegir un autor o altre, soc un dèbil, però a l´Anna li compro tot, amb ella no m´ho penso. I el fet es que ja estava convençut, perquè parlem d´en Jordi de Manuel, recordeu La decisió de Manperel?

Cada novel.la tinc més clar que Jordi de Manuel actua en més d´un sentit en la meva persona, una mica com la musica, que es capaç de fer embogir un quants del nostres sentits, o de calmar-los, de fer-nos sentir infinitat de sensacions. Quan llegeixo les novel•les demanuelistes (i em permetreu que li robi el terme a l´Anna, perquè trobo que es meravellós) em passen coses. Coses que m´agraden.

Començar series m´agrada, les novel•les individuals estan bé, però les series tenen alguna cosa que em sedueix; tornar una vegada i un altre a un personatge que t´agrada, a un mon on et trobes bé, a un ambient que sents com casa teva ess de les sensacions que més m´agrada de la lectura. Per això n´he començat un altre, una de ven especial, una de ven estranya, diuen que amb un punt meta literari, una sèrie circular, una sèrie que es -com ve diu, de nou, l´Anna– com una teranyina on tambe i va caure l´amic Jordi Benavente.

La sèrie del Marc Sergiot no es convencional, ni lineal. En Jordi de Manuel ha creat una sèrie on les novel•les van endavant i endarrere en el temps, on els esdeveniments es relacionen, ha creat un laberint on cada novel.la esta relacionada, on el punt de trobada es l´inspector Marc Sergiot, ha construït un mon propi on hi va deixant peces, pistes en forma de relat i de novel.la. Novel•les que s´alimenten de novel•les.

I a mi aquestes coses em tiren molt.

L´escenari de l´Olor de la pluja es una Barcelona asfixiant, col•lapsada, la falta d´aigua l´ha transformat en una ciutat de pedra, de ciment, no queden arbres, plantes, fa mesos que no plou, les restriccions d´aigua son una norma establerta. La ciutat s´omple de refugiats que fugen de la sequera i que s´amunteguen en campaments improvisats. L’única aigua que hi ha a la ciutat prové de les dessaladores que treballen nit i dia.

Entre aquest binomi que viu la ciutat, on uns intenten sobreviure amb poc més que les seves pertinences, i altres viuen una vida normal i a vegades fins i tot de luxe, en Jordi de Manuel ens presenta tres histories, tres maneres de viure la ciutat, tres vides ven diferents.

Un pare i una filla que arriben a la ciutat buscant un altre oportunitat, un ambientòleg català -que ha dut a terme una investigació juntament amb un bioquímic israelià- que pot tenir a la ma la clau de la sequera…I en Sergiot, l´inspector Marc Sergiot, un home amb una intuïció especial, amb un olfacte policial esplèndid. En Sergiot serà l´encarregat d’investigar una mort en aparença accidental, però on la seva veueta li diu que alguna cosa no quadra.

Les novel•les de Jordi de Manuel son tot un luxe, jo les llegeixo amb cura i atenció; els personatges son magnífics, els ambients son palpables, propers, les trames treballades i plenes de detalls, d´aquells detalls que potser no ara, però que més endavant encaixes en un altre lloc, detalls que sorgeixen en converses amb amics i que tot d´una t’il•luminen una part de la historia. Les novel•les demanuelistes son histories vives que es van enriquint amb cada nova lectura i cada comentari, amb cada xerrada, amb cada nova pista que l´autor ens deixa caure…

Novel.la negra, de ciència ficció, de ciència-en-ficció…

L´olor de la pluja, com ja he dit, es part de la sèrie de l inspector Marc Sergiot, que esta composta fins al dia d´avui d´aquests títols: L’olor de la pluja, Cels taronges, Cabells porpres, Tres somnis blaus, Mans lliures, El raptor de gnoms i La mort del corredor de fons.

L´Olor de la pluja
Jordi de Manuel
RBA/La Magrana 2006
280 pagines

La decisió de Manperel, de Jordi de Manuel

Que jo necessitava calma només ho sabia el meu subconscient. O potser ni ell. Jo no ho sabia. O ho sabia però no sabia com obtenir-ho. No tinc clar cap de les opcions. Nomes saps que necessites una cosa quan t´està passant, quan estàs sentint que allò que passa et fa bé. Que et calma, que et remou, que t´engresca. Que et dona el que necessites.

Potser si hagués buscat un petit refugi, un espai buit, un lloc on amagar-me, mai hagués escollit un llibre. I segurament no hagués escollit aquest llibre. No per res. Simplement no sabia del seu efecte.

Les coses que trobem pel camí, que tenim al cap i que un dia no sabem perquè duem a terme, les coses que sens creuen. A vegades no saps que necessites un refugi fins que hi ets a dins.

¨Aquella nit, amb un cel sense lluna ni núvols, Víktor Nikolàievitx va contemplar la seva primera aurora boreal des del porxo de la cabana. Durant molts minuts no va poder desviar la mirada de la cascada de colors que descendia descrivint immensos arcs paral•lels orientats d´est cap a oest.¨

Ara feia temps que no m´agafava tant a un llibre, com un flotador, com un petit sortint en una caiguda sobtada i descontrolada on les mans intenten aferrar-se a alguna cosa. M´he agafat una mica a aquesta historia intima i tranquil•la. Per no caure avall.

He llegit La decisió de Manperel en dues sentades, però crec que si les obligacions familiars no haguessin estat presents, l´hauria llegit d´una sola vegada, immers en l´ambientació de la tundra de la petita illa de Kolgúyev. No es una novel.la per llegir-la amb pressa però, tot i que es mes aviat curta, unes dos centes sis pàgines. Però es llegeix bé i amb delit, cosa que fa que no vulguis deixar-la de banda mai.

La primera tanda va ser a casa, amb un cafè acabat de fer, i comença a ser basic per a mi llegir sempre amb un cafè a prop, on vaig començar a endinsar-me en la vida d´en Víktor Nikolàievitx Manperel, personatge inspirat en el matemàtic Grigori Perelman, i que en aquesta novel.la transmuta el nom per ser un personatge fictici amb punts en comú amb el matemàtic guanyador de la medalla Fields. Aquest primera va ser una lectura absorbidora, hipnòtica, vaig conèixer en Manperel i la seua mare, la Marfa Kereixova, una dona amb un estat de salut delicat i a la que en Viktor cuida amb una tendresa admirable, el Grisha, un gos que acompanya al Víktor allà on va i que es amb ell des de sempre, i també vaig conèixer en Kiril Botonov, un dels pocs habitants de l´illa i que s´encarrega de portar el correu a les poques cases on hi viu algú.

Vaig saber el passat d´en Víktor, el perquè es allà, allunyat de tot i de tots, vaig saber el trasbals que va suposar començar a rebre un paquet cada setmana, puntualment , amb una veu i unes explicacions que van fer trontollar la pau i la calma de la vida d´en Víktor Manperel.

La segona lectura la vaig fer a la biblioteca, la del centre del poble, hi vaig sovint a llegir, hi ha un racó, entre dues estanteries, al segon pis, es una finestra gran, deu fer un metre i mig d´ample i uns tres metres d´alçada, i està nomes a mig metre del terra, tota de fusta i fa com un banc per seure, tota ella esta com dimensionada cap a dintre, jo no he vist mai seure a ningú allà, però jo m´hi assec, amb un cafè, de la maquina del primer pis, i em sento com en una petita cova, refugiat, amagat de la resta. Allà ajagut, amb mig cos escalfat per la calefacció de la biblioteca i l´atre mig tocant la finestra, freda i una mica aspre, vaig seguir llegint La decisió de Manperel.

Descobreixo el perquè del passat d´en Víktor i d´algunes coses que han marcat la seua vida, descobreixo el perquè d´alguns objectes que porten amb ell des de fa molt de temps, veig com empren viatges a l´interior de l´illa i a l´interior de si mateix, veig com segueix cuidant a la mare, com segueix escoltant la veu que li va narrant coses inverosímils, impossibles, coses que no pot creure. Gaudeixo de l´entorn de la tundra blanca, dels llacs, de les aurores boreals, de les nits de dues hores i dels dies eterns, del ocells, del fred que envaeix l´illa, del passeigs d´en Víktor…

A moments tenia la sensació de que algú m’observava, però en aixecar el cap del llibre no hi ha ningú, potser esperava veure en Grisha, omnipresent a la novel.la, amb aquella mirada fixa, responent preguntes sense parlar, amb aquell posat elegant que li suposo, fastuós.

Allà ajagut vaig arribar a les últimes pàgines, amb mig cafè fred, quan tot conflueix en un final delicat, perfecte, entre la realitat del matemàtic i la fantasia de la veu que li ha estat parlant des del passat, on tot convergeix en un una sensació clara: Quant de veritat hi ha en tot allò que ha dictat la veu?

Em quedo orfe. Un minuts. Amb un vaixell que marxa, una mirada que torna a la vida i la calma i serenitat del que he llegit.

Jordi de Manuel ha escrit una novel.la del tot deliciosa, una petita bola d´oxigen entre tanta novel.la amb ritme trepidant, entre tanta immediatesa. A mi, que soc gairebé multitasca, que últimament llegeixo i a més faig tuits, contesto correus, em quedo embadalit… La decisió de Manperel m´ha posat fre a tot això, no per sempre, ja m´agradaria, però m´ha donat temps a la reflexió, a gaudir d´una historia intima, propera, tranquil•la, amb un ritme diferent. Ha estat una sensació embriagadora llegir sense pressa, dolça, sense temps.

La decisió den Manperel
Jordi de Manuel
Columna edicions 2013
206 pàgines.